Sabeu quina és? Dons quasi 300.000 Km/s. Sí, heu llegit bé: 300 mil quilòmetres per segon. O això era el que experimentava l’astrònom Carl Sagan en un capítol de la sèrie “El Cosmos”.
Recordo aquest tall amb nostàlgia ja que jo era fan d’aquesta sèrie quan la van fer a la primera fa un munt d’anys. En el capítol anomenat “Viajes a través del tiempo y del espacio” hi ha una recreació sobre les sensacions que es poden experimentar si poguéssim viatjar a una velocitat propera a la de la llum. En aquesta recreació un noi condueix en Vespa per Vinci (IT), el poble de Leonardo. Fins aquí compleixo dues condicions:
a) tinc una Vespa.
b) he estat a Vinci.
Ara només em cal sumar a i b per aconseguir c.
c) conduir una Vespa per Vinci.
Deixo aquest curiós tall de 3 minuts on, d’una forma didàctica, podeu veure què passa quan una Vespa arriba a velocitats properes a la de la llum.
A partir d’ara ens podem plantejar moltes preguntes:
1- què passa amb el pa que portaves sota el braç? Es torna dur?
2- Aquesta Vespa fa servir 95 amb mescla al 2%? querosè? orujo? Plutoni enriquit?
3- M’ajudaria instal•lar un “condensador de fluzo” a la meva Primavera?
4- Em manarien fer més “recados”?
5- Es desgasten abans els pneumàtics?
Uff. No estic segur de voler viatjar a la velocitat de la llum.
Llegir més...
jueves, 28 de enero de 2010
martes, 19 de enero de 2010
Primera sortida del club: Parets – Sant Miquel del Fai
Dons el diumenge 17 de gener i després de trobar un dia que no fes fred intens, pallissa que em va donar el Pere, varem anar a fer quilòmetres a les Vespes. Sobretot a la 160 del Pere ja que encara està en rodatge i vol fer 1000 Qm a 60 Qm/h, que a aquesta velocitat no es pot tenir cap pressa.
Així que a les 8:30 em ve a buscar a casa, ens abriguem i arrenquem les nostres màquines. El dia no pinta molt bo, es tapat però no sembla que plourà. La temperatura és de 6ºC, força bona per estar a gener.
He dit arrenquem? Hauria d’haver dit arrenco, ja que la flamant 160 del Pere no arrenca ni a patades. Per fi acaba arrencant i als 2 minuts s’atura. Ja no arrenca més.
Afortunadament el meu carrer fa baixada i es llença cap a baix. 100 metres i s’atura. Primera parada tècnica a dos carrers de casa meva. Si arribem a trucar al RACC em moro de vergonya. Imagineu la conversa:
- El gruiste: Pisha, ¿a donde le yevo la amoto?
- El Pere: A dos calles de aquí. Verás, le explico: Es que tengo el remolque allí y nos disponíamos a marchar y la gasolina de la vespa está a más de 3% y de ves en cuando me hase la perla y ....
- El gruiste: Y pa eso me llamaaaaaa?????
Ridícul. Així que aquí teniu el Pere fent de mecànic amb l’assistència tècnica meva que feia les fotos, i ell rondinava: “collons, deixa de fer fotos i porta’m la teva clau de bujies!”.
Que si té la gasolina amb molt oli, que si està en rodatge, que si l’oli hauria d’estar al 3% i li posa més, m’ha fet la perla, ....., ja deia jo que això de “hagaselo usted mismo” per un moble de l’Ikea vale, però per muntar-se una Vespa ....
Per fi ens posem en marxa. Cap a Lliçà d’Avall, d’Amunt i segona parada per comprar el diari pel Pere. No es que sigui molt intelectual, però el vol pel cupó per fer-se la cole de ganivets.
Seguim cap a Bigues i Riells i volem esmorzar a Can Traver. Tancat. Només “bodas, bautizos y comuniones”. Tirem enrere cap a Santa Eulàlia de Ronçana per anar a Can Farell. També tancat. Només donen (pagant) sopars i dinars. No, si avui no esmorzem.
Tirem cap a Caldes de Montbui i cap a la dreta, a Sant Feliu de Codines. Passem el poble i a peu de carretera en trobem això.
EL OLIMPO.
Semblava que les forces ocultes de l’univers s’havien aliat per evitar que poguéssim esmorzar amb decència.
Demanem un sandwich vegetal, un minientrepà de formatge i dos cafès amb llet descremada amb sacarina. Resulta que se’l hi ha acabat la sacarina. Així que ens hem de conformar amb una de callos, entrepà de truita amb pa de barra, 2 mitjanes i 2 tallats.
Sortim de l’Olimpo i proposo anar a Sant Miquel del fai. Així que fins allí arribem passant per una carretera força pintoresca i unes vistes molt xules. Aquí se’m va acabar la memòria de la càmera ja que, fent proves, vaig tirar massa de VespaCam.
Tornem per Caldes, Palau i cap a casa. Total 67 Qm de relax.
A veure quan podem fer la segona.
Llegir més...
Així que a les 8:30 em ve a buscar a casa, ens abriguem i arrenquem les nostres màquines. El dia no pinta molt bo, es tapat però no sembla que plourà. La temperatura és de 6ºC, força bona per estar a gener.
He dit arrenquem? Hauria d’haver dit arrenco, ja que la flamant 160 del Pere no arrenca ni a patades. Per fi acaba arrencant i als 2 minuts s’atura. Ja no arrenca més.
Afortunadament el meu carrer fa baixada i es llença cap a baix. 100 metres i s’atura. Primera parada tècnica a dos carrers de casa meva. Si arribem a trucar al RACC em moro de vergonya. Imagineu la conversa:
- El gruiste: Pisha, ¿a donde le yevo la amoto?
- El Pere: A dos calles de aquí. Verás, le explico: Es que tengo el remolque allí y nos disponíamos a marchar y la gasolina de la vespa está a más de 3% y de ves en cuando me hase la perla y ....
- El gruiste: Y pa eso me llamaaaaaa?????
Ridícul. Així que aquí teniu el Pere fent de mecànic amb l’assistència tècnica meva que feia les fotos, i ell rondinava: “collons, deixa de fer fotos i porta’m la teva clau de bujies!”.
Que si té la gasolina amb molt oli, que si està en rodatge, que si l’oli hauria d’estar al 3% i li posa més, m’ha fet la perla, ....., ja deia jo que això de “hagaselo usted mismo” per un moble de l’Ikea vale, però per muntar-se una Vespa ....
Per fi ens posem en marxa. Cap a Lliçà d’Avall, d’Amunt i segona parada per comprar el diari pel Pere. No es que sigui molt intelectual, però el vol pel cupó per fer-se la cole de ganivets.
Seguim cap a Bigues i Riells i volem esmorzar a Can Traver. Tancat. Només “bodas, bautizos y comuniones”. Tirem enrere cap a Santa Eulàlia de Ronçana per anar a Can Farell. També tancat. Només donen (pagant) sopars i dinars. No, si avui no esmorzem.
Tirem cap a Caldes de Montbui i cap a la dreta, a Sant Feliu de Codines. Passem el poble i a peu de carretera en trobem això.
EL OLIMPO.
Semblava que les forces ocultes de l’univers s’havien aliat per evitar que poguéssim esmorzar amb decència.
Demanem un sandwich vegetal, un minientrepà de formatge i dos cafès amb llet descremada amb sacarina. Resulta que se’l hi ha acabat la sacarina. Així que ens hem de conformar amb una de callos, entrepà de truita amb pa de barra, 2 mitjanes i 2 tallats.
Sortim de l’Olimpo i proposo anar a Sant Miquel del fai. Així que fins allí arribem passant per una carretera força pintoresca i unes vistes molt xules. Aquí se’m va acabar la memòria de la càmera ja que, fent proves, vaig tirar massa de VespaCam.
Tornem per Caldes, Palau i cap a casa. Total 67 Qm de relax.
A veure quan podem fer la segona.
Llegir més...
lunes, 18 de enero de 2010
Bricomania: Como hacer una VespaCam
Hola amigos.
Hoy os voy a enseñar como haceros vuestra propia VespaCam, que no es más que una cámara de vídeo acoplada a vuestra querida Vespa.
Lo primero que tenéis que hacer es coger vuestra cámara de vídeo y aplicar adhesivo de montaje en la parte trasera para pegarla al escudo de la Vespa. Si veis que no queda del todo sujeta podéis usar un par de tirafondos atornillándolos con el destornillador con acumulador de 14V Bosch. Así podéis pasar de 80 Km/h sin miedo a perder la VespaCam por el camino puesto que vuestra parienta pillaría un buen mosqueo.
Seguidamente, dejáis secar unos minutitos y ya podéis ponerla en marcha para poder recordar de una salida Vespera desde vuestro cómodo sofá.
Ahí tenéis el resultado.
Y ahora, un briconsejo de jardinera.
PATXIIIIIIIIII !!!!!!! Llegir més...
Hoy os voy a enseñar como haceros vuestra propia VespaCam, que no es más que una cámara de vídeo acoplada a vuestra querida Vespa.
Lo primero que tenéis que hacer es coger vuestra cámara de vídeo y aplicar adhesivo de montaje en la parte trasera para pegarla al escudo de la Vespa. Si veis que no queda del todo sujeta podéis usar un par de tirafondos atornillándolos con el destornillador con acumulador de 14V Bosch. Así podéis pasar de 80 Km/h sin miedo a perder la VespaCam por el camino puesto que vuestra parienta pillaría un buen mosqueo.
Seguidamente, dejáis secar unos minutitos y ya podéis ponerla en marcha para poder recordar de una salida Vespera desde vuestro cómodo sofá.
Ahí tenéis el resultado.
Y ahora, un briconsejo de jardinera.
PATXIIIIIIIIII !!!!!!! Llegir més...
sábado, 16 de enero de 2010
La meva Vespa
Aquesta és la meva Vespa: el model Primavera T3 de l'any 1979
Encara està per restaurar, però la penso deixar d'origen i molt clàsica. A veure quan m'hi poso.
La veritat és que em vaig deixa enredar pel Pere que em va convèncer per que me la comprés i, de fet, estic content que insistís tant i aconseguís convènce'm. Jo no he fet mai cap cas a les motos i de fet no soc ni seré mai motard. Sempre m'ha tirat més els vehicles de 4 rodes i més si les 4 tenen tracció. Pero la filosofia d'anar sobre una Vespa és d'un altre món, no és el mateix ser motero que vespero. Tampoc és el mateix anar a 220 Qm/h per una autopista que a 60 Qm/h pujant el Montseny i respirant l'aire que et frega la cara. I els esmorzars que ens fotem? AAAAAhhhhh!! Això sí que val la pena junt a les xerrades al voltant de la taula, fins al punt que ja no saps si esmorzes per què tens Vespa o tens Vespa per anar a esmorzar i fer unes rialles que et duren tota la setmana.
El que ha significat per la societat italiana, i després per la espanyola, aquest scooter m'atrau molt. Molt ben plasmat en l'"Altlas ilustrado de la Vespa" que us en parlaré alguna vegada. També el seu diseny, és un dels premiats com a millor del segle XX, junt al 2CV. Ah! el 2 CV! Un altre vehicle que m'agradaria tenir, de fet un amic meu en té un de l'any 80 o 81 de color vermell amb el quan vàrem fer molts Qm quan erem joves.
Però això és una altra història. Llegir més...
Encara està per restaurar, però la penso deixar d'origen i molt clàsica. A veure quan m'hi poso.
La veritat és que em vaig deixa enredar pel Pere que em va convèncer per que me la comprés i, de fet, estic content que insistís tant i aconseguís convènce'm. Jo no he fet mai cap cas a les motos i de fet no soc ni seré mai motard. Sempre m'ha tirat més els vehicles de 4 rodes i més si les 4 tenen tracció. Pero la filosofia d'anar sobre una Vespa és d'un altre món, no és el mateix ser motero que vespero. Tampoc és el mateix anar a 220 Qm/h per una autopista que a 60 Qm/h pujant el Montseny i respirant l'aire que et frega la cara. I els esmorzars que ens fotem? AAAAAhhhhh!! Això sí que val la pena junt a les xerrades al voltant de la taula, fins al punt que ja no saps si esmorzes per què tens Vespa o tens Vespa per anar a esmorzar i fer unes rialles que et duren tota la setmana.
El que ha significat per la societat italiana, i després per la espanyola, aquest scooter m'atrau molt. Molt ben plasmat en l'"Altlas ilustrado de la Vespa" que us en parlaré alguna vegada. També el seu diseny, és un dels premiats com a millor del segle XX, junt al 2CV. Ah! el 2 CV! Un altre vehicle que m'agradaria tenir, de fet un amic meu en té un de l'any 80 o 81 de color vermell amb el quan vàrem fer molts Qm quan erem joves.
Però això és una altra història. Llegir més...
lunes, 4 de enero de 2010
La Fructuosa
Hola, sóc La Fructuosa i sóc la afortunada Vespa del Pere, exactament sóc el model 160 de 1968. Ja tinc uns anys, però gràcies al meu amo llueixo com mai.
En Pere no va parar de buscar-me fins que em va trobar en un magatzem envoltada de ferro rovellat en la província de Tarragona. Vaig tenir els meus dies de glòria quan vaig néixer i el meu amo, el Fructuoso, em va comprar. No vaig tenir una vida fàcil ja que rodava per camins amb pedres i fang. Vaig patir fred i pluja, però vaig funcionar com un rellotge durant 20 anys (més o menys ja que la meva memòria em comença a fallar) fins que el meu amo em va deixar. No sé perquè em va abandonar, em va aturar el motor i vaig entrar en una hivernació durant 15 o 20 anys. Aquesta etapa de la meva vida queda molt confusa ja que em van moure vàries vegades de magatzems on els meus únics companys eren la foscor i les restes de maquinàries de ferro rovellat per la humitat.
Però, un bon dia l'amo del magatzem va obrir la porta amb un noi alt i ven plantat (o això em va semblar). Em va mirar per tot arreu: motor, direcció, dipòsit, ... fins ara ningú m’havia mirat tant, i això que estic rovellada. Aleshores em va treure d’aquell magatzem fosc i humit i em va carregar a sobre de una mena de plataforma amb rodes. De cop, allò es va moure i vaig començar a cobrar vida, l’aire em tocava al meu pobre chasis malmès pel temps. Era agradable, vibrant, excitant. Anava de pressa, feia anys que no sentia aquesta sensació.
Vam arribar a casa seva, lluny del magatzem, i em va deixar en un garatge junt a una BMW R65. Ella em va acollir aquella nit i em va tranquil•litzar explicant-me com la cuidava el meu nou amo, el Pere.
Després van venir llargues nits on el Pere em desmuntava amb carinyo, em polia, pintava, enllustrava i comprava peces noves pel meu chasis. Això pintava molt bé, ja no tenia por. Veia que el meu nou amo em cuidaria molt i molt bé.
Fins que després de molta feina em va deixar així de guapa. Ara llueixo així i estic orgullosa de tenir un amo com el Pere. Em moro de ganes de fer el rodatge del meu cor i sortir a passejar per les carreteres.
Gràcies al meu amo gaudeixo d’una segona vida.
Llegir més...
En Pere no va parar de buscar-me fins que em va trobar en un magatzem envoltada de ferro rovellat en la província de Tarragona. Vaig tenir els meus dies de glòria quan vaig néixer i el meu amo, el Fructuoso, em va comprar. No vaig tenir una vida fàcil ja que rodava per camins amb pedres i fang. Vaig patir fred i pluja, però vaig funcionar com un rellotge durant 20 anys (més o menys ja que la meva memòria em comença a fallar) fins que el meu amo em va deixar. No sé perquè em va abandonar, em va aturar el motor i vaig entrar en una hivernació durant 15 o 20 anys. Aquesta etapa de la meva vida queda molt confusa ja que em van moure vàries vegades de magatzems on els meus únics companys eren la foscor i les restes de maquinàries de ferro rovellat per la humitat.
Però, un bon dia l'amo del magatzem va obrir la porta amb un noi alt i ven plantat (o això em va semblar). Em va mirar per tot arreu: motor, direcció, dipòsit, ... fins ara ningú m’havia mirat tant, i això que estic rovellada. Aleshores em va treure d’aquell magatzem fosc i humit i em va carregar a sobre de una mena de plataforma amb rodes. De cop, allò es va moure i vaig començar a cobrar vida, l’aire em tocava al meu pobre chasis malmès pel temps. Era agradable, vibrant, excitant. Anava de pressa, feia anys que no sentia aquesta sensació.
Vam arribar a casa seva, lluny del magatzem, i em va deixar en un garatge junt a una BMW R65. Ella em va acollir aquella nit i em va tranquil•litzar explicant-me com la cuidava el meu nou amo, el Pere.
Després van venir llargues nits on el Pere em desmuntava amb carinyo, em polia, pintava, enllustrava i comprava peces noves pel meu chasis. Això pintava molt bé, ja no tenia por. Veia que el meu nou amo em cuidaria molt i molt bé.
Fins que després de molta feina em va deixar així de guapa. Ara llueixo així i estic orgullosa de tenir un amo com el Pere. Em moro de ganes de fer el rodatge del meu cor i sortir a passejar per les carreteres.
Gràcies al meu amo gaudeixo d’una segona vida.
Llegir més...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)